Ahir va ser un cop dur per vosaltres, després de gairebé dos anys de la meva marxa cap a terres mexicanes, ara a qui li toca el torn d’abandonar el niu és a la meva germana. També, i com molts altres joves d’avui, surt per feina, buscant oportunitats. Ella, per sort, va amb feina assegurada per un any. La mala sort és que no estem per Europa, sinó que ella marxa als EEUU i jo estic a Mèxic, i dic mala sort, perquè la llarga distància, malgrat les tecnologies, després d’un temps es nota i molt.
Però no escric aquesta carta perquè estigueu tristos o decebuts, al contrari. He escoltat i llegit en missatges vostres que us culpeu per no haver fet bé les coses, de la impotència i la decepció degut a que els joves haguem de marxar. Ja no som casos aïllats, cada dia, altres joves com nosaltres marxen, surten buscant les seves oportunitats, i ja no són desconeguts, sinó que ara som: veïns, fills d’amics, familiars o en el nostre cas, els vostres fills. Queda el niu físicament buit, però ple de records, de bons moments, de l’esperança de que tornarem o amb la il·lusió de que tornem, però de vacances… i molts ho fem i sovint amb parelles que hem conegut en el nostre nou país d’acollida.
Pares estigueu tranquils, no hem marxat per culpa vostra, sinó gràcies a polítics incompetents que treballen pel seu propi benefici i als de les grans multinacionals explotadores que juguen amb els diners de tots els ciutadans, tot retallant condicions i drets mentre augmenten impostos en la cultura i l’educació i rebaixen els dels casinos. Hem marxat gràcies als grans especuladors i als lladres dels bancs i caixes que sense dignitat ni vergonya desallotgen famílies, creen EROs i es posen sous milionaris mentre enfonsen empreses, roben, abusen de la gent més necessitada i utilitzen les ajudes dels governs (també corruptes) per pagar les seves pensions. Hem marxat gràcies a la falta d’oportunitats i als abusos laborals, que cada dia demanen més estudis, idiomes, experiència i capacitats a canvi de sous més baixos, condicions més precàries, treballar en negre i jornades laborals interminables.
Pares, però tot i això, a vosaltres us he de donar les gràcies. Gràcies per fer-me creure que els somnis, si es persegueixen es fan realitat, això és el que m’empeny a seguir somiant i a treballar de valent. Gràcies per ensenyar-me que tot estar per fer i que tot és possible. Gràcies per compartir-me els valors del respecte als altres, de la constància i perseverança i de la importància d’estimar el lloc d’on vinc i on visc. Gràcies per ensenyar-me que l’esforç i l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Gràcies perquè he après que qui no lluita no aconsegueix el que desitja. Gràcies per tots els records i bon moments que passem junts i que compartim via skype, perquè són les bateries que em donen energia fins la propera abraçada, el proper dinar junts. I sobretot, gràcies per confiar amb mi, perquè els petits detalls marquen la diferència.
Un petó i una forta abraçada, ens veiem aviat!
Te dejo un post-it 
de també un emigrat -jo més proper, a Holanda. Tota la raó en que el gran causant és l’egoïsme i la falta d’escrúpols de les castes dirigents i poderoses. Però nosaltres ho seguim acceptant i no lluitem per al canvi. Han aconseguit potser inculcar-nos la por, l’egoïsme i l’individualisme per a deixar de lluitar junts per canviar les coses?? Com pot ser que seguim aguantant i aguantant, els seguim votant, seguim acceptant les condicions dels bancs, seguim aquesta febre consumista que ens fa esclaus de la feina?
Tot i això, què és primer… l’ou o la gallina… la societat fa als polítics o els polítics fan la societat amb les seves polítiques educatives… Nosaltres tenim l’oportunitat de canviar les coses i n’hauríem de ser conscients…
Molts ànims i records per a tots els quie estàn repartits per al món somiant algún dia poder tornar a gaudir del que tant trobem a faltar!
Lleïr, m’has emocionat…però com tu molt bé vas ensenyar als meus fills al cau…Malgrat la boira cal caminar. Una abraçada i que tinguem sort!
Moltes gràcies Lluís i Anna. Aquesta carta està feta per animar als meus pares, que com a molts altres, els fills marxem per treballar i perseguint el nostre somni ( i que alguns aconseguim). Llúis tens raó que s’ha de lluitar, que hem de lluitar, ja és hora de que posem fil a l’agulla i ens unim perquè junts és possible i tal i com sempre hem dit al meu cau, malgrat la boira cal caminar! Celebro i aprecio que us hagi agradat la carta! Una forta abraçada!
Adrià amb la teva carta m’has emocionat la qual cosa no no tindria gaire importància perquè ara m’emociono amb facilitat, però venint de qui ve i dirigida a qui va dirigida adquireix gran importància per a mi.
D’alguna manera la trajectòria de la vida vostra és molt similar a la nostra, hi ha diferiencias però en el fons és la mateixa.
Felicitacions als teus pares per tenir uns fills com vosaltres i felicitats a vosaltres per estimar als vostres pares com es mereixen
Moltes gràcies Antonio. Em dic Lleïr i moltes gràcies per les teves paraules, de veritat s’agraeixen.
Lleïr,yo soy mexicano,pero hace ya 50 años que vivo en tu ciudad (Girona)soy un catalán mas.Al igual que tu,yo emigré desde Girona A Guanjuato en 1980,me lleve conmigo a mi esposa y a mis dos hijos gironins.en el 83,cuando nació mi mexicanita,decidí regresar a tu patria,durante muchos años,pensé que había tomado la mejor decisión ;30 años después,he visto que me equivoqué,ya que en México,mi familia vivía mejor que aquí y,solo con mis ingresos,aquí subsistimos luchando arduamente mi esposa y yo,pero temo que si las cosas no cambian,también caeremos.Te envío mi correo,ya que si en algún momento necesitas algún tipo de ayuda en México,yo te puedo dar algún contacto: bordemaravilloso@gmail.com. Te deseo lo mejor de lomejor,una forta encaixada
Emocionant llegir les teves paraules d’agraïment cap als teus pares.
Ets un afortunat, ja que almenys ells han pogut donar-te a tu, i suposo que a la teva germana, els mitjans per adquirir la formació necessaria per a poder emigrar amb una certa tranquil.litat, pensa que les generacions futures ni tans sols tindran aquesta oportunitat si les coses segueixen a aquest ritme.
Admiro molt la teva empenta per a deixar la teva terra i guanyar-te les ‘garrofes’ que aquí se’ns neguen, tot i que si em permets una apreciació personal, poc ens en desampellagarem de la casta de cacics que ens governa, si la gent preparada per a fer-los front no són a prop d’aquells, que per el motiu que sigui, no disposen de la capacitat i la formació per dur a terme la regeneració democràtica i social que tant ens fa falta.
Tot i així, i de tot cor, et desitjo el millor!
Moltes gràcies per totes les paraules de recolçament. Jo només sóc un exemple de molts. Vosaltres sou o coneixeu altres casos que per varis motius marxen. Oriol tens molta raó en que fem falta però si ens quedem mai no podrem crèixer i millorar, fet que ens deixarà obsolets i sense noves idees i visioó de futur, amb experiències innovadores i ganes de fer quelcom millor. Sóc dels que creu que marxem per tornar. Tornar per fer poder ajudar i aportar el nostre know how, però per fer-ho ens cal una oportunitat, només una. Abraçada i gràcies per tot els comentaris.