Ahir va ser un cop dur per vosaltres, després de gairebé dos anys de la meva marxa cap a terres mexicanes, ara a qui li toca el torn d’abandonar el niu és a la meva germana. També, i com molts altres joves d’avui, surt per feina, buscant oportunitats. Ella, per sort, va amb feina assegurada per un any. La mala sort és que no estem per Europa, sinó que ella marxa als EEUU i jo estic a Mèxic, i dic mala sort, perquè la llarga distància, malgrat les tecnologies, després d’un temps es nota i molt.
Però no escric aquesta carta perquè estigueu tristos o decebuts, al contrari. He escoltat i llegit en missatges vostres que us culpeu per no haver fet bé les coses, de la impotència i la decepció degut a que els joves haguem de marxar. Ja no som casos aïllats, cada dia, altres joves com nosaltres marxen, surten buscant les seves oportunitats, i ja no són desconeguts, sinó que ara som: veïns, fills d’amics, familiars o en el nostre cas, els vostres fills. Queda el niu físicament buit, però ple de records, de bons moments, de l’esperança de que tornarem o amb la il·lusió de que tornem, però de vacances… i molts ho fem i sovint amb parelles que hem conegut en el nostre nou país d’acollida.
Pares estigueu tranquils, no hem marxat per culpa vostra, sinó gràcies a polítics incompetents que treballen pel seu propi benefici i als de les grans multinacionals explotadores que juguen amb els diners de tots els ciutadans, tot retallant condicions i drets mentre augmenten impostos en la cultura i l’educació i rebaixen els dels casinos. Hem marxat gràcies als grans especuladors i als lladres dels bancs i caixes que sense dignitat ni vergonya desallotgen famílies, creen EROs i es posen sous milionaris mentre enfonsen empreses, roben, abusen de la gent més necessitada i utilitzen les ajudes dels governs (també corruptes) per pagar les seves pensions. Hem marxat gràcies a la falta d’oportunitats i als abusos laborals, que cada dia demanen més estudis, idiomes, experiència i capacitats a canvi de sous més baixos, condicions més precàries, treballar en negre i jornades laborals interminables.
Pares, però tot i això, a vosaltres us he de donar les gràcies. Gràcies per fer-me creure que els somnis, si es persegueixen es fan realitat, això és el que m’empeny a seguir somiant i a treballar de valent. Gràcies per ensenyar-me que tot estar per fer i que tot és possible. Gràcies per compartir-me els valors del respecte als altres, de la constància i perseverança i de la importància d’estimar el lloc d’on vinc i on visc. Gràcies per ensenyar-me que l’esforç i l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Gràcies perquè he après que qui no lluita no aconsegueix el que desitja. Gràcies per tots els records i bon moments que passem junts i que compartim via skype, perquè són les bateries que em donen energia fins la propera abraçada, el proper dinar junts. I sobretot, gràcies per confiar amb mi, perquè els petits detalls marquen la diferència.
Un petó i una forta abraçada, ens veiem aviat!
Te dejo un post-it 